dimarts, 27 de desembre del 2011

No hi haurà cel per als pecadors

L'altre dia vaig tindre una revelació. Algun o alguns religiosos es van colar dins del meu edifici i van deixar uns prospectes a les portes. A totes? No.





























La de la esquerra es la porta del veí que està a tocar del meu pis, al que correspon la porta de la dreta.

Així doncs o els homes que van deixar la divina propaganda eren profetes que saben quin serà el meu destí al acabar els meus dies o... son els dos evangelistes que vaig fotre fora del replà de casa meva fa uns mesos per haver-se colat dins de l´edifici amb allò tan manit de "correo comercial"...

dissabte, 24 de desembre del 2011

Un conte de Nadal. Quan al (presumpte) delicte en diuen sort

Hi havia una vegada un home molt poderós molt poderós, estimat pels seus i odiat pels seus enemics. Aquest home era en Fabri, i sabia que tothom tenia un preu.

En Fabri també era molt corrupte. Prevaricava, especulava, estafava i robava tant com podia i durant els anys que portava a la Casa va aconseguir fer-se amb una burrada de calers. Tants i tants diners tenia, que no se'ls podria gastar en 5 vides que visques.

En Fabri, donc, era un home feliç. Tot lo feliç que pot ser un home que aspiri a tenir poder i molts i molts diners.

Però ves per on que un dia, en Fabri, s'adonà que amb tants diners com tenia, aconseguits amb males arts, no podia comprar res. Perquè ningú de la Casa podia comprar res amb aquells diners tant bruts. Perquè si Aquells esbrinaven que algú tenia molts i molts diners bruts, fàcil seria que aquell que els tingués, acabés a la Casa de l'Ombra. I aquest, deia el Fabri, no és plat de bon gust per ningú.

Que en podria fer en Fabri amb tots aquells diners? no podia comprar res amb aquells diners tan bruts. I ell necessitava tenir diners per poder comprar coses perquè sense, perdria el poder que tant li agradava. I així ja no. Sense diners i sense poder, en Fabri no podria viure. I va plorar.

I va entrar com una gossada, per la porta de del seu despatx a la Casa, la seva cort de Cínics, tot dient-li que no plorés, que no tingués por, que estigués bé, que tenien una pensada que li permetria tenir els diners nets d'any en any; que no acabaria a la Casa de l'Ombra; que no perdria els seu poder; que podria comprar coses amb els seus antics diners bruts, que gràcies a la seva pensada, estarien nets.

Només feia falta un parell de coses per posar en marxa el pla de la cort de Cínics. I qui diu un parell de coses diu un parell de Primus. I qui diu que feia falta diu comprar. I en Fabri ho feia molt bé, això de comprar Primus.

Els Primus eren els natius de Primència, gent honesta i treballadora però amb mal ull per escollir els ocupants de la Casa. Els Primus pasaven els anys guanyant un sou per una feina, dia a dia, amb les seves penes i les seves alegries. i una d´aquestes alegries que tenien durant l´any era la rifa del Premits, cap allà avans del Nadal. La rifa dels Premits regalva molts i molts diners a qui portès butlletes guanyadores de la rifa dels Premits. Diners públics i nets. I els Primus no coneixien gaire bé la diferència entre el diner brut i el diner net. Il´esperança de la majoria dels Primus, era tenir molts diners com en Fabri. I en Fabri ho sabia.

Un dels cínics de la cort de Cínics va fer un tracte amb uns quants Primus que regentaven Cases de rifa dels Premits, on es venien les butlletes per la rifa. El tracte era el següent: Cada vegada que per la rifa del Premit, aquestes Cases de la rifa, donessin una butlleta guanyadora aun Primus, aquesta oferís un 10 per cent més de la quantitat guanyada en la rifa a canvi de la seva butlleta. Els Primus que fessin el tracte no podrien dir res, doncs perdrien els seus diners, i no podrien ingressar-lo a cap lloc, el tenien que guardar a casa, sota una rajola. Els Primus tindrien els diners tocats a la rifa i 10 % més. Ideal per tapar forats.



D'aquesta manera, els diners bruts del Fabri servien per pagar butlletes guanyadores a Primus guanyadors al mòdic preu d'un deu per cent i així fer veure que ell mateix era el guanyador de la rifa dels Premits, any rera any, justificant així perquè tenia molts i molts diners.

I la majoria dels Primus, amb una barreja de enveja i admiració, repetia cada desembre: "Mira el Fabri! Li ha tornat a tocar la Grossa la rifa dels Premits! Quina sort que té!



I el Fabri va ser molt feliç, perquè a més de diners i poder, ara tothom pensava que a sobre tenia molta sort.

I vet aquí un gos i vet aquí un cas, que aquest conte s'ha acabat.

Xavi i els seus amics

D'entre totes les dades, estadístiques, detalls i anècdotes de la final de la copa del món de clubs entre el Santos brasiler i el Futbol Club Barcelona, jo crec que la que més simbolitza l'hegemonia del Barça al futbol mundial no es ni el 75 % de possessió, ni la quantitat de jugades trenades amb un sol toc, ni les vegades que els jugadors blau-granes es pixaven algun rival ni tan sols els 8 minuts que diuen que el Santos va tenir la pilota, tota seva, durant tot el partit.

Per a mi, la imatge que crec que defineix qui mana aquí es entre els segons 0:33 i el 0:37 d'aquest vídeo.

El "co·legeo" entre Xavi, Blatter i Platini, així en plan "mira que ens tornem a trobar, com està la família a veure si quedem"; aquest tracte familiar, aquest "pica els cinc!" entre els dos capitostos del futbol mundials el que em fa tindre confiança en que aquest Barça ja forma part de la Història.



dilluns, 5 de desembre del 2011

No parlaran de nosaltres quan siguem morts

L'altre vespre parlava amb el meu bon amic McQueen sobre el concepte de "passar a la història".

Teoritzava al voltant de la repercussió que pot tenir, avui en dia, una persona normal, o millor, una persona vulgar a la Història.



Comentava que en els nostres temps s'hauria de fer alguna cosa realment notable per passar a la Historia. Per ésser recordat més enllà de tres generacions. Jo, de seguida l'hi vaig rebatre. Un servidor pensava que amb la globalització de la informació, amb les xarxes socials, amb Internet, es a dir amb el mass medi, devia ser molt poca cosa el que hom havia de fer tenir presència a la posteritat.



"I justament aquest raonament" em va etzibar McQueen "es el motiu del que jo t'he dit". I llavors va parlar de la quantitat d'informació que hi ha a la xarxa; quants noms propis, quantes fites assolides, quants diaris en constant actualització. "Evidentment el nom de molta gent mediocre passarà a la historia, però serà per la monstruosa quantitat d'informació que aquest "passar a la Història" voldrà dir que al 2130, UNA persona, estudiant inquiet, podrà saber tot de qualsevol persona de segles enrere. Això, segurament importarà un pebrot a la gran majoria de la societat, però aquest estudiant, tranquil·lament, es podrà doctorar en, per exemple, la vida d'aquella persona de qui tothom parlava, per exemple, la Esteban... i aquesta serà la forma en que els normals passarem a la Història. Sent sense ser-hi."



Un tipus brillant, Mcqueen. Jo vaig fer una cervesa més, vaig marxar cap a casa i vaig començar a escriure aquest bloc.

No sé si m´explico.