Hi havia una vegada un home molt
poderós molt
poderós, estimat pels seus i odiat pels seus
enemics. Aquest home era en
Fabri, i sabia que tothom tenia un preu.
En
Fabri
també era molt corrupte. Prevaricava, especulava, estafava i robava
tant com podia i durant els anys que portava a la Casa va aconseguir
fer-se amb una burrada de
calers. Tants i tants diners tenia, que no
se'ls podria gastar en 5 vides que visques.
En
Fabri,
donc, era un home feliç. Tot lo feliç que pot ser un home que aspiri a tenir poder i molts i molts diners.
Però ves per on que un dia, en
Fabri,
s'adonà que amb tants diners com tenia, aconseguits amb males arts, no podia comprar res.
Perquè ningú de la Casa podia comprar res amb aquells diners tant bruts.
Perquè si Aquells esbrinaven que algú tenia molts i molts diners bruts, fàcil seria que aquell que els tingués, acabés a la Casa de
l'Ombra. I aquest, deia el
Fabri, no és plat de bon gust per ningú.
Que en podria fer en
Fabri amb tots aquells diners? no podia comprar res amb aquells diners tan bruts. I ell
necessitava tenir diners per poder comprar coses
perquè sense, perdria el poder que tant li agradava. I així ja no. Sense diners i sense poder, en
Fabri no podria viure. I va plorar.
I
va entrar com una gossada, per la porta de del seu despatx a la Casa,
la seva cort de Cínics, tot dient-li que no plorés, que no tingués por,
que estigués bé, que tenien una pensada que li permetria tenir els
diners nets
d'any en any; que no acabaria a la Casa de
l'Ombra;
que no perdria els seu poder; que podria comprar coses amb els seus
antics diners bruts, que gràcies a la seva pensada, estarien nets.
Només
feia falta un parell de coses per posar en marxa el pla de la cort de
Cínics. I qui diu un parell de coses diu un parell de
Primus. I qui diu que feia falta diu comprar. I en
Fabri ho feia molt bé, això de comprar
Primus.
Els
Primus eren els natius de
Primència, gent honesta i treballadora però amb mal ull per escollir els ocupants de la Casa. Els
Primus pasaven els anys guanyant un sou per una feina, dia a dia, amb les seves penes i les seves alegries. i una
d´aquestes alegries que tenien durant
l´any era la rifa del
Premits, cap allà
avans del Nadal. La rifa dels
Premits regalva molts i molts diners a qui
portès butlletes guanyadores de la rifa dels
Premits. Diners públics i nets. I els
Primus no coneixien gaire bé la diferència entre el diner brut i el diner net.
Il´esperança de la majoria dels
Primus, era tenir molts diners com en
Fabri. I en
Fabri ho sabia.
Un dels cínics de la cort de Cínics va fer un tracte amb uns quants
Primus que regentaven Cases de rifa dels
Premits, on es venien les butlletes per la rifa. El tracte era el
següent: Cada vegada que per la rifa del
Premit, aquestes Cases de la rifa,
donessin una butlleta guanyadora
aun Primus, aquesta oferís un 10 per cent més de la quantitat guanyada en la rifa a canvi de la seva butlleta. Els
Primus que
fessin el tracte no
podrien dir res, doncs
perdrien els seus diners, i no podrien
ingressar-lo a cap lloc, el tenien que guardar a casa, sota una rajola. Els
Primus tindrien els diners tocats a la rifa i 10
% més. Ideal per tapar forats.
D'aquesta manera, els diners bruts del
Fabri servien per pagar butlletes guanyadores a
Primus guanyadors al mòdic preu
d'un deu per cent i així fer veure que ell mateix era el guanyador de la rifa dels
Premits, any
rera any, justificant així
perquè tenia molts i molts diners.
I la majoria dels
Primus, amb una barreja de enveja i admiració, repetia cada desembre: "Mira el
Fabri! Li ha tornat a tocar la Grossa la rifa dels
Premits! Quina sort que té!
I el Fabri va ser molt feliç, perquè a més de diners i poder, ara tothom pensava que a sobre tenia molta sort.
I vet aquí un gos i vet aquí un cas, que aquest conte
s'ha acabat.
